CAN CULLERETES

Foto: Imatges Google

Gràcies a la periodista especialitzada en gastronomia del diari, a l’Emilio, el meu veí de dalt, que treballa a La Vanguardia, se li va presentar l’altre dia l’oportunitat d’anar a sopar a El Bulli i no la va desaprofitar. Mentre m’explicava amb tots els pèls i senyals el seu pelegrinatge a l’emblemàtic restaurant de la Cala Montjoi i la posterior parada i fonda a Roses per pair les exquisideses culinàries i eliminar els vapors etílics ingerits durant l’àpat, vaig pensar que de tot el que m’estava contant no hi havia res que em vingués de nou. Malgrat que ni he tingut ocasió ni butxaca per acudir mai a aquest temple mundial del sibaritisme gastronòmic, n’he gaudit de nom un bon grapat de vegades, gairebé tantes com he sentit la llegenda de l’endeutament de la jove parella que, en la celebració del seu aniversari, hi va demanar dues ampolles de vi de sis mil euros convençuda que el seu preu era en realitat de sis-cents. Igual que amb El Bulli em passa amb els quatre o cinc grans restaurants catalans actuals, com per exemple El Celler de Can Roca, el qual ha succeït enguany l’exigent cuina molecular del Ferran Adrià i ha estat escollit el millor restaurant espanyol en els premis Sant Pellegrino que atorga la revista francesa Restaurant Magazine. Tot i que no hi he estat mai, tinc visualitzada la seva bodega de somni com si en comptes del Josep Roca en fos jo el sommelier.

Davant dels pesos pesants de la restauració en el nostre país, n’hi ha d’altres de més lleugers que també mereixen un reconeixement. Sobretot, quan no donen gat per llebre. És el cas de Can Culleretes, situat al carrer Quintana, en ple Barri Gòtic barceloní, que precisament aquest 2011 compleix 225 anys d’existència. Fundat al 1786, segons el Llibre dels Rècords Guinness és el restaurant més antic de Catalunya i a Espanya només li passa pel davant el Botín del carrer Cuchilleros de Madrid. Sembla que va començar com a xocolateria, i potser d’aquí li ve el nom. El fundador va ser un tal J. Pujol. La casa, un cop convertida en restaurant, va passar per moltes mans, fins que fa cinquanta-tres anys va anar a parar a la família Agut, que és la que encara el porta. Can Culleretes no aspira a conduir el comensal a cap mena d’exercici intel·lectual, però dono fe que els canelons, els rostits i la mel i mató són inigualables.   

AGUA

Foto: Imágenes Google

Malas lenguas aseguran que, antes de que entrara a gobernar en Cataluña el tripartito de Pasqual Maragall, desde la Generalitat se insistió a los allegados convergentes para que compraran tierras limítrofes al Ródano. Al parecer, se daba por hecho el trasvase de agua francesa desde la cuenca de ese río y algunos empezaban ya a frotarse las manos. Por aquella misma época Alberto Vázquez Figueroa, uno de los autores que en su día me despertó el gusanillo de la lectura con títulos como Manaos, La iguana o Tuareg, presentaba en Aranjuez su revolucionaria planta desalinizadora por presión natural que, mediante ósmosis inversa, conseguiría, según sus palabras, «dar agua casi gratis».

Más adelante, en el invierno de los años 2007 y 2008, Cataluña sufriría una de las peores sequías de su historia. Mientras que el agnóstico Francesc Baltasar, a la sazón conseller de Medi Ambient, se encomendaba a la Moreneta para que lloviera, yo me obsesioné con el dato de que Barcelona ya sólo contaba para abastecerse con el equivalente en agua a un edificio de treinta pisos. Al demostrarse su incapacidad para gestionar los recursos hídricos y a causa de las controvertidas medidas que llevó a cabo, el gobierno tripartito tuvo que afrontar una crisis mayor que la que tiempo atrás se había originado a raíz del hundimiento de El Carmel. Cuando ya se mascaba la tragedia y se habían registrado varios capítulos de insolidaridad dentro del territorio catalán, la caprichosa naturaleza decidió echarnos un cable y empezó a llover como nunca. Aquel período marcó un punto de inflexión en la gestión del agua. Acabó de construirse la planta desalinizadora de El Prat de Llobregat y, sobre todo, se apostó por mejorar la calidad de nuestros acuíferos.

Justo una semana antes de las recientes elecciones autonómicas, el gobierno de Montilla aprobó el primer plan hidrológico catalán, que prevé una serie de actuaciones de aquí al 2015, con el objetivo de tener garantizado el suministro de agua para la población hasta el 2027. Sin embargo, tan pronto como han aterrizado en el gobierno Mas y sus chicos, ha vuelto a ponerse sobre la mesa el antiguo proyecto del Ródano. Ha quedado demostrado así que había demasiados intereses creados como para dejar pasar por alto la ocasión. Lo peor de todo es que, en caso de dar marcha atrás y de imponer el trasvase francés, se creará un precedente para que el futuro gobierno de Rajoy recoja el guante y sus huestes vuelvan a la carga con el Ebro. Loables propuestas como la de Vázquez Figueroa, que a ojos de los expertos nacionales resultaban inviables aquí pese a que se hayan llevado a buen puerto en otros lugares, quedarán en el olvido. Mientras tanto, los de siempre seguirán llenándose los bolsillos.  

CRÒNICA D'ERINYÀ (I II)

Foto: R. Berrocal

(Ve de fa dos dies)

Els nostres amfitrions no trigaren a sortir a rebre’ns. La seva casa, per a la qual no trobo un adjectiu més adient que el de bufona, reunia les condicions idònies per passar un parell o tres de dies sense enyorar la ciutat. A més, disposava d’una lleixa ben farcida de llibres i mapes de la zona que, de ben segur, em farien fruir de les estones mortes. L’Elisenda posà la guinda a l’encontre amb una magnífica paella que ens permeté d’agafar forces per al passeig de la tarda al voltant del poble. Val a dir que si bé l’antiga dita d’«Erinyà, cireres i pa» distava molt de ser certa, ja que no queda ni un cirerer dempeus i el molí està en ruïnes, el poble té d’altres al·licients que hi fan escaient una visita. Clar que, a males, encara perdura la cobla del Peirot, compilada a El parlar del Pallars pel Pep Coll, l’autor per antonomasia de la contrada (amb permís de la Maria Barbal):

Cireraires d’Erinyà,

amb cireres vau fer vi.

Pensant fer una gran aulesa,

no el vau puguer fer bullir.

Pel negoci no feu vi,

la digo, digo, digo.

Pel negoci no feu vi,

lo Peirot ja us ho va dir.

El cas és que, a bocafoscant –com diuen allà–, vam aixoplugar-nos a la caseta de fades del Willy i de l’Elisenda i, entre coques de recapte i truites casolanes, planejàrem l’endemà, dia de Sant Jordi. Vaig sentir una íntima emoció quan el Willy proposà una excursió al congost de Collegats. Recordo que a la Guineueta, on va transcórrer la meva infantesa, n’era una destinació gairebé mítica, el primer tempteig en el món de l’escalada dels joves del barri en qui tant ens emmirallàvem els petits. Aleshores, quan se sentia a parlar de Collegats, també sonaven, aferrats com a tenalles, el barranc de l’infern i la curva dels alemanys. Per tant, veure’m ara tan a prop de tots aquells fabulosos escenaris suposava per a mi la redempció d’una assignatura durant un munt d’anys pendent. 

Al matí següent, l’aigualada va fer ingrata la tasca d’obrir els porticons  de fusta del menjador, buidats al mig en una forma de cor idèntica a les de les cases dels contes d’en Perrault que il·lustrà el Gustave Doré. El dia es va enredar de seguida; sobre les teules de l’era de davant de la finestra va començar a caure un xim-xim impertorbable. Ara bé, després d’esmorzar girella, una mena de botifarra feta amb pa, arròs, vísceres de xai i espècies, que constitueix el menjar típic de la comarca, vam quedar ben convençuts que el temps seria incapaç de fer variar gens ni mica els nostres plans. Al contrari. El dramatisme que conferia la boira al paisatge convertí l’Argenteria, la roca emblemàtica de Collegats on diuen que el Gaudí es va inspirar per fer La Pedrera i que mossèn Cinto Verdaguer immortalitzà al Canigó, en un sinistre cau de feristeles fantàstiques, com la garsineu, una barreja de garsa i guineu que, segons l’auca vuitcentista de l’Otto von Reiherfuchs, es distingia per la seva astúcia i prudència.

Clar que per a mi aquesta crònica hauria quedat coixa sense l’aparició d’un animal de debò, tal com Déu mana. I, curiosament, la llum aparegué quan el Willy m’informà que el vell que no s’havia mogut del pedrís quan vaig arribar a Erinyà amb la família va perdre la parla el 1968, just després d’ensopegar amb un ós. No sé si es tractava o no d’una altra llegenda, però, què voleu que us digui... reconec que en la lluita de contraris entre ficció i realitat sóc més a prop del viatge pel Pirineu lleidatà del Cela que no pas del de l’Espinàs.

METEDURA DE PATA

Foto: Imágenes Google

He soñado alguna que otra vez con el Rey y la Reina. A ella le llegué a vender una enciclopedia en catalán para sus nietos barceloneses mientras que, más adelante, él me estrechó la mano cuando me dieron el Premio Cervantes –debo reconocer que este segundo sueño me gustó menos que el anterior, sobre todo cuando se me apareció un don Juan Carlos en una espléndida madurez agasajando a un anciano en el que no me reconocía–. Y aquí me detengo, porque, al fin y al cabo, ¿a quién le interesan los sueños de los demás? Yo de lo que quería hablar hoy es de lo que me sucedió justo ayer con otro rey, el Rey Midas de la televisión, o sea, Toni Soler.

Por una hora de más trabajada sin saberlo la semana anterior, me dejaron salir antes del despacho. Así que cuando llegué a casa no había nadie. Como me hallaba algo desubicado, aproveché la ocasión para llenar la nevera y me fui al Carrefour. Al regresar y empezar a descargar el carrito de la compra, sonó el interfono. «Vinc a buscar els nens», oí que alguien decía. Abrí pensando que se habían equivocado y que en realidad iban al piso de arriba. Cuando, un minuto después, llamaron a la puerta, seguí pensando lo mismo. Pero, al encontrarme frente a frente con Toni Soler, salí de mi error. Nuestros respectivos hijos son compañeros de colegio, de curso y de clase, y, para postres, los martes coinciden en sus actividades extraescolares. Enseguida se aclaró el malentendido: mi mujer se había comprometido a ir a buscarlos a danza y baloncesto y había quedado con la de Toni Soler en que él pasaría por mi casa a recogerlos. Pero había habido dos fallos en el guión: mi inesperada presencia y el despiste de Toni en llegar media hora antes de lo previsto. Pese a que nos conocemos poco, lo hice pasar al salón y empezamos a hablar de agradables trivialidades y de un pasado que a punto estuvo de ser común. Él se me adelantó y se atrevió a pedirme algo de beber. Al parecer, venía sediento. Fui a ver qué había en la nevera y respiré tranquilo: aún quedaban tres Moritz y una Coca-Cola. «Què prefereixes, cervesa o coca-cola?», le dije desde la cocina. «Va, una cervesa!», contestó él. Al cabo de un cuarto de hora llegó mi mujer con los cuatro niños. Los Soler se fueron enseguida, no sin que antes Toni se despidiera de mí agradeciéndome encarecidamente la cerveza.

Un rato después, sonó la alarma. «On és la cervesa que he deixat oberta a la nevera al migdia? Quedava un cul i me’l vull beure ara! –me inquirió mi mujer–. A veure si no serà la que li has donat al Toni!». ¡Tierra, trágame! Si bien no había duda de que la había abierto con el abrebotellas, también era cierto que en todo momento tuve la sensación de que pesaba menos de lo habitual. Recuerdo incluso que al ver inmediatamente vacía la jarra de Toni me dije para mis adentros: «¡Jolín, este tío bebe como un camello!». 

No sé como lo veis vosotros, lectores, pero la de ayer es una de esas meteduras de pata que sin ser graves duelen en lo más íntimo del orgullo. Tanto fue así que, tras unos minutos de auténtico desconcierto, se me ocurrió llamar a Laura, la mujer de Toni Soler, con quien sí tengo confianza, para explicarle todo lo ocurrido y disculparme, pero no me cogió el teléfono. De ahí que, con la espina clavada, haya dormido fatal, haya escrito este post y esta misma tarde haya ido a comprar la cerveza de Ferran Adrià –que guardaré a cal y canto– por si alguna vez el bueno de Toni Soler me da opción de resarcirme como anfitrión.

CRÒNICA D'ERINYÀ (I)

Foto: R. Berrocal

El passat dimecres, a la llibreria La Central del costat de casa, acabava de decidir-me pel recull de contes El koala asesino, de l’australià Kenneth Cook, per regalar-li a una amiga que feia anys, quan va sonar el mòbil. Era l’Elisenda, una altra bona amiga i mare de la Laia i de la Mar, companyes d’escola dels meus fills. Ens convidava a abandonar la rutina de la ciutat durant uns dies per endinsar-nos en la màgia del Pallars Jussà. Davant la perspectiva d’una Setmana Santa a Barcelona tan grisa com el temps, de cop i volta s’obrí una clariana que, un parell d’hores més tard, em va permetre de pair millor la derrota copera blaugrana i l’endemà féu possible, fins i tot, que, exhaust, encarés amb decisió l’últim dia feiner abans del curt període vacacional.

El divendres a primera hora del matí, empolainat amb el meu vestuari muntanyenc de l’any de la picor i després de carregar el cotxe amb roba d’abric, vaig cedir cavallerosament el volant a la meva dona a fi de relaxar-me durant les tres hores de rigor que ens separaven de la il·lusionant destinació. Gràcies als anys de viatjant d’enciclopèdies tenia ben apamada la carretera fins a Artesa de Segre, per la qual cosa estava tranquil respecte a la meva eficàcia com a copilot en cas de sorgir qualsevol eventualitat. L’exuberància de la primavera, que havia arribat ja a tot arreu, no trigà a captivar-me. D’igual manera, el final del trajecte, en el tram més desconegut entre les comarques de l’Urgell, La Noguera i el Pallars Jussà, a pesar de la incessant pluja, em resultà molt agradós. Els meus fills protestaren menys que altres vegades i, en arribar a La Pobla de Segur, territori de la Queca, l’ovella del Puyol del Crackòvia, es mostraren entusiasmats. Però el millor de tot és que teníem a tocar Erinyà, la pedania pertanyent al municipi de la Conca de Dalt on havien nascut els avantpassats paterns del Willy, el marit de l’Elisenda, i on es concretarien en una presència física real els meus anhels de carretera.

La vila, closa en temps remots i menys feréstega que els sots d’en Raimon Casellas i del que jo havia dibuixat en algun racó de la imaginació, respongué amb escreix a les expectatives. D’entrada, preservava la seva essència gràcies a una ordenació rural urbanística coherent. Cosa insòlita! Però, sobretot, mantenia viva l’herència humana amb dos provectes vilatjans asseguts sobre un pedrís. Precisament, així que vaig sortir del cotxe, un d’ells s’aixecà per donar-me la benvinguda. De seguida em vaig sentir com el filòleg Joan Coromines quan anava a la cacera de mots per als seus diccionaris o, si més no, com el Miquel Camiller, el detectiu del Pau Vidal a Aigua Bruta, la primera novel·la d’intriga etimològica en català.

(Continuarà...)

VEREDICTO FINAL

Foto: Imágenes Google

Desde el pasado mes de febrero, en el que las clases de un curso de catalán los lunes y miércoles de dos a cuatro me obligaban a zamparme a toda prisa un bocadillo de supervivencia, que he venido frecuentando uno de esos bares regidos por chinos que en los últimos tiempos han surgido en mi ciudad como setas (¿o quizá debería decir shiitake?). Me gusta por su amplitud y limpieza, por la educación de la pareja oriental que está al frente y, sobre todo, porque no hay un alma. Eso me convierte en un cliente bien atendido, casi mimado, que, pese a acudir tan sólo un día a la semana, suele verse agasajado por detalles dignos de agradecer como un platito de olivas o de patatas chips, cuando no por unos fresones que saben a fresón (no sé de dónde los sacan, francamente). En el establecimiento hay un elemento que sobresale del resto y, por qué no decirlo, brilla con luz propia: el gran televisor que en un rincón, encima de una peana a un par de metros del suelo, funciona a todo trapo como un conferenciante en el speakers corner. Aunque uno se resista, no le queda otra más que acabar prestándole la misma atención que parece prestarle la pareja. Sobre todo ahora que, ya finalizado el curso de catalán, dispongo de más tiempo mientras engullo el bocata. Coincido con un programa –no sé si en Tele 5 o en Antena 3– en el que, en un juzgado improvisado, se dirimen pleitos cuyos litigantes exponen, con profusión de argumentos, las razones que los han llevado allí. Creo que el programa se titula Veredicto final. Por supuesto, y pese a las apariencias, todo es más falso que el dinero del Monopoly. Tanto los pleiteantes como el público que participa actúan conforme a un guión trazado de antemano. En el último programa, por ejemplo, se llevó a la palestra la conveniencia o no de instalar un comedor social debajo de casa. A mí me maravilla la cantidad de matices que todos los casos encierran. De hecho, cuando abandono el bar, aún estoy dándole a la mollera. Programas así son los que le hacen concebir a uno la esperanza de que una televisión de calidad aún es posible. Además, día a día, me parece advertir en la pareja china progresos en el aprendizaje de nuestro idioma. Y quiero creer que la causa son algunos de esos buenos programas televisivos que miran con tanto empeño, como si les fuera la vida en ello. 

EL MISTERI DE LA FOSCOR

Foto: Imatges Google

La nit m’entusiasma. Coincideixo amb el Ray Loriga, escriptor que m’agrada més com parla que com escriu, en què el millor moment del dia s’origina en comprovar que tant la teva dona com els teus fills descansen tranquils en una punta del pis, lluny de qualsevol insospitat perill que pugui assetjar-los durant la vida quotidiana. El seu assossec és el preludi al meu abandonament al dictat de la desraó. Em sento molt a prop del sultà de la Sherezade, amb l’alfange a la mà però alhora entregat a la seducció de qualsevol estímul extern. No debades el temps que transcorre entre la sortida del primer estel i l’arribada de la llum del nou dia és l’interval màgic en què tot pot passar, el regne d’allò prohibit i inexplicable, de la por atàvica i de la transgressió...

Emparada en l’anonimat i el misteri que confereix la foscor, la humanitat mai no ha pogut reprimir el magnetisme de les tenebres. Des de sempre l’home ha sentit fascinació per la nit. Primer foren els homínids, que espantaven les feres amb el foc que acabaven de sotmetre; després els egipcis, que aprofitaven la foscor per traçar els mapes dels cels; finalment, els grecs i els romans, els quals van assimilar els mites perses de la dualitat entre la llum i les tenebres, el bé i el mal, uns mites vigents encara ara a l’inconscient col·lectiu.

«De nit tots els gats són negres», diu el refrany. Potser a l’home li sedueix la foscor perquè li permet desempallegar-se de la rutina i de les convencions. No sé qui deia que qui més i millor viu la nit és aquell que opta per fer-la seva, a costa de convertir-se en un ésser nocturn, davant la incapacitat de compartir habitualment els usos i costums diürns. La calma, el silenci, la foscor, la son, companys de viatge de la nit, solen relacionar-se amb la creativitat, la imaginació, la fantasia... Clar que també hi ha una part fosca: la de les pors inveterades, pròpies tant de l’edat infantil com de l’adulta. «Sempre és de nit que sento l’assetjament o l’amenaça, o alguna mena de perill o temença. Encara no he vist el Comte a la llum del dia», es lamentava en Jonathan Harker durant el seu captiveri al castell de Dràcula, a la Transilvània que va crear en Bram Stoker. En certa manera, la nit està lligada a moltes de les activitats marcades amb una creu per la societat, subjectes al tabú de les diferents normes i convencions socials, i tan diferents segons la cultura. A mi tant se me’n dóna. I és que, com deia en Goethe, «la nit és la meitat de la vida, i la meitat millor». 

DAÑOS COLATERALES

Foto: Imágenes Google

Veo salir de la cárcel de Jaén II a José María Sagarduy, alias Gatza, el preso más antiguo de ETA. Entró en prisión con veintiún años y queda libre con cincuenta y dos. Ha cumplido una condena de tres décadas y nueve meses por dos asesinatos. En 1978 mató al vecino de Amorebieta Juan Cruz Hurtado y al bibliotecario de Ondarroa José María Arrizabalaga. Tenía yo entonces diez años.

El caso de Sagarduy no deja de ser curioso. Fue condenado por aquel controvertido Código Penal franquista de 1973 que permitía beneficios penitenciarios. Sin embargo, su comportamiento le impidió ser redimido. En 1990 alargó su pena unos meses por agredir a un funcionario de la cárcel de Sevilla que quiso examinar una bolsa con la que había bajado al patio. El dato me ha recordado la condición de intocables de los presos etarras que tan bien refleja la muy recomendable película de Daniel Monzón, Celda 211, basada en la novela homónima de Francisco Pérez Gandul. Tres años después, protagonizó otro incidente aún más grave en la prisión de Granada: un frustrado intento de fuga. Ese hecho supuso que volviera a alargársele la condena y que pudiera aplicársele la doctrina Parot que le impedía unir el cumplimiento de sus diferentes delitos. De ahí que se haya convertido en el más veterano preso etarra.

Su liberación ha coincidido con la de otro angelito etarra, Antonio Troitiño Arranz, condenado por veintidós asesinatos, entre los cuales los de la matanza de la plaza de la República Dominicana, en Madrid. Éste, a diferencia del otro, se ha visto favorecido por la doctrina del doble cómputo de las penas, un resquicio legal abierto por el Tribunal Constitucional en 2008, al que se acogieron numerosos presos, y que el Gobierno modificó el pasado año.

Volviendo a Sagarduy, me impactaron las imágenes que vi por televisión, pues, mientras el etarra era duramente increpado por una veintena de miembros de la Asociación Voces contra el Terrorismo, se abrazaba a él con insólita felicidad una niña –su hija– no mayor que yo en 1978. La misma persona que tan dichosa la hacía fue una de las que a mí me robó parte de la infancia al convertirme en una especie de Marnie la ladrona, con un pánico extremo al color rojo que cada dos por tres en esa época contemplaba en la pantalla de mi televisor. Pues en esos daños colaterales para los que no hay estadística posible, yo me considero un herido más.

LA REALITAT, A LA MIDA DEL QUART PODER (I II)

Foto: Imatges Google

(Ve de fa dos dies)

Les reaccions no es van fer esperar i els membres del quart poder contraris a la independència de Catalunya van unir esforços per tal d’organitzar l’oposició.

El joc va continuar a l’idíl·lic municipi de Sant Jaume de Frontanyà, a la comarca del Berguedà. Si bé respecte al resultat no hi va haver canvis en referència a Arenys, sí que, quant al grau de participació, el descens va ser considerable, gairebé a la meitat. No sé si la causa va tenir a veure amb un refredament del furor de la novetat o bé que la gent, previnguda, es va adonar de la veritable vinculació que suposava el seu vot. Mesos després, es van evidenciar uns descensos alarmants a Molins de Rei i El Vendrell. I més endavant, el desinterès a les poblacions més properes a Barcelona, on la gimcana havia de concloure, es va fer del tot patent. Els mitjans de comunicació afins a la causa ja no es mostraven tan eufòrics.

Es feia necessari actuar amb contundència. Calia una teràpia de xoc perquè el tret no sortís per la culata a la capital catalana. Ja no importava el resultat; ara era fonamental centrar tots els esforços en la participació. Així que, amb la col·laboració d’alguns media i d’un grup d’artistes amb l’estómac ple (vull pensar que gràcies als seus mèrits professionals i no al que representen), pocs dies abans de la consulta del 10-A, es va enregistrar el famós vídeo. Veure la crida desesperada del Joel Joan, el galà nacional per excel·lència, esperonant els catalans perquè acudissin en massa a les urnes, sense importar-li el vot malgrat la seva clara orientació ideològica, a part de patètic, va ser revelador.

El passat 11 d’abril, l’endemà de la consulta de Barcelona, vaig llegir les portades dels principals diaris espanyols que se’n van fer ressò. «Barcelona da la espalda al “independentismo de domingo”: la abstención llega al 89,1%» (La Razón); «1 de cada 5. 257.645 barcelonins majors de 16 anys van votar a la consulta no oficial per la independència de Catalunya (El Periòdic de Catalunya); «El gobierno catalán, cómplice de la farsa» (El Mundo); «Objectiu complert» (Avui). «El 82% de los barceloneses, por la españolidad de Cataluña» (La Gaceta). «885.000 vots» (Ara). Immediatament em van entrar ganes de ser moçambiquès o xipriota. M’era igual. El que fos per tal de no sentir vergonya aliena i allunyar-me d’una altra pugna autista i estèril, sorgida del no-res i emparada en la mentida. «Aneu tots a cagar, colla de manipuladors!», vaig pensar.    

NEGRAYCRIMINAL (IV)

Foto: Imágenes Google

Sin los rigores climatológicos del mes anterior y con Paco Camarasa evolucionando favorablemente de la operación de urgencia a que lo condujo su doble desprendimiento de retina, pusimos todos los sentidos en el análisis del libro de abril, Muerte y un poco de amor, de Alexandra Marínina. Algunos ya conocíamos a esta escritora rusa de haber leído la primera novela que de ella se tradujo al castellano en nuestro país, Los crímenes del balneario. Y precisamente porque guardábamos buen recuerdo de aquella lectura ésta nos ha sentado como un tiro. Sobre todo cuando, como en mi caso, me he visto forzado a robarle horas al sueño y posts al blog –que, por supuesto, prometo ir escribiendo y reponiendo, aunque sea con un considerable retraso–. Por eso, no puedo más que confesar que fue decepcionante llegar a la última página del libro a las cinco de la madrugada del pasado martes de club y, al igual que había ocurrido otras veces con diversos colegas de la Marínina, no tenerme que tragar mis acusaciones de novela facilona al ser zarandeado por un final arrebatador. De hecho, la plana trama desembocó en la resolución de un caso que la autora me había revelado prácticamente al cabo de cincuenta páginas del inicio.

Mi sentir fue corroborado horas después por el resto de mis compañeros de club, uno de los menos polémicos y, por lo tanto, más aburridos de los últimos tiempos. No hubo nadie que hiciera siquiera el amago de echarle un cable a la zarina de la novela negra rusa, ni siquiera el librero, quien siempre se ha venido caracterizando por una indulgencia con sus autores que a más de uno incluso llegaba a sacar de quicio. Por quien lo lamenté sobre todo fue por Nastia Kámenskaya, la heroína de todas las novelas de Marínina, una protagonista que, pese a su feminismo ingenuo y trasnochado, no cae del todo mal. Pero lo cierto es que en algunos tramos de la novela, y como alguien dijo, se tenía más la sensación de estar leyendo un novelón romántico de Victoria Holt que no un relato policíaco de los que cortan el hipo.  

En el restaurante Yalta Crimea, situado en el corazón de la Barceloneta, entre sopas Borsch, golubtsys, beetstrogonofs, blinys y pelmeni, Paco nos deleitó con una anécdota que demuestra hasta dónde llega la doble moral que sigue imperando en la Rusia actual. Resulta que Alexandra Marínina se presentó en Barcelona en el año 2005 con su editor ruso, un antiguo coronel del ejército de espeso mostacho, no sin antes haber solicitado a su editorial española, Planeta, ser alojados en habitaciones separadas pero comunicadas por una puerta interior común. Luego llegó con una bandeja de vodka Nemiroff la camarera cubana del restaurante –la sombra del comunismo continúa siendo muy alargada– y, sorprendiendo a propios y extraños, pidió ser admitida en el club porque ella también se consideraba una buena lectora... sobre todo de temas relacionados con el brahmanismo.  

LA REALITAT, A LA MIDA DEL QUART PODER (I)

Foto: Imatges Google

Que el quart poder tergiversa la realitat al seu lliure arbitri és un fet innegable. Que quan Catalunya esdevé l’objecte de tractament informatiu la sensibilitat a banda i banda de l’Ebre està a flor de pell, ho és encara més. Aleshores, per què vull complicar-me la vida escrivint aquest post si ni tan sols sé si en treuré l’aigua clara? Probablement, per constatar que el món en societat –almenys a aquesta banda del Mediterrani– no se sosté per enlloc, que no deixa de ser un pur artifici creat de manera barroera, amb fum, per al profit d’una minoria. Agafaré com a exemple la gimcana que quatre combaians han vingut organitzant durant gairebé dos anys arreu de la geografia catalana a fi que un altre esbart de coreligionaris digui la seva, o sigui, doni el seu suport a la independència de Catalunya.
Recordo que per poder endegar a Arenys de Munt la primera part d’aquest joc trampós, amb les cartes marcades d’antuvi, els combaians van argüir que no es tractava sinó d’un exercici simbòlic no vinculant. Per tant, què havíem de témer, d’una banda, els catalans, i, d’una altra, els espanyols? «Per què no hi jugueu? Serà divertit», ens van proposar. Ja! L’endemà de la consulta la facció del quart poder afí a la causa ens brindava titulars com «Catalunya, a favor de la independència», «Majoria aclaparadora!». Aquella enfervorida publicitació en alguns mitjans de comunicació catalans va fer que molts ens preguntéssim: «Però, no havíem quedat que es tractava d’un joc infantil, sense malícia?» Doncs, no. La cosa anava de debò. Em vaig sentir igual d’estafat que quan, vivint al carrer Valldonzella, un jove i simpàtic empresari va passar casa per casa pel meu edifici recollint signatures per obrir una xarcuteria amb degustació als baixos. La proposta ens va entusiasmar tant als veïns que l’adhesió va ser unànime. Quan el jove va apujar la persiana del seu establiment ens vam dur la desagradable sorpresa que l’esperada xarcuteria, per art de màgia, s’havia convertit en un bar de copes amb llicència per tancar a les tres de la matinada. Ens havien aixecat la camisa.

(Continuarà... )

AFECCIONES AFRICANAS

Aparte de las tres apoplejías de diversa consideración que ha sufrido este año el continente africano en Túnez, Egipto y Libia –aquí, sin que se adivine todavía un pronto restablecimiento–, en las últimas semanas también se ha visto aquejado por esa enorme hernia inoperable que constituyen Liberia, Sierra Leona y Costa de Marfil. Esta vez la molestia se ha manifestado por donde parecía estar más controlada: por Costa de Marfil. Desde el pasado mes de noviembre en que hubo elecciones generales y el presidente saliente Laurent Gbagbo se negó a abandonar el poder en favor del electo, Alassane Ouattara, ya se intuía sin embargo que la faja de las Naciones Unidas iba a ser insuficiente y que los intestinos del país del cacao camparían a sus anchas. En todo este tiempo, y como ya viene siendo habitual, se ha producido el éxodo de cerca de un millón de personas en Abiyán, la ciudad más poblada e importante. Paralelamente, por la televisión también se han podido presenciar las ya acostumbradas imágenes de las cunetas atestadas de cadáveres.

Si bien todos los males que martirizan África resultan igual de graves para sus habitantes, yo no puedo evitar medirlos con diferentes varas. Tengo la sensación de que los que acechan a la parte árabe tienen más fácil arreglo, mientras que para los que se ceban en la negra o subsahariana no se vislumbra ninguna solución posible. Ésta se diría condicionada por el mismo maleficio atávico que perseguía a los desvalidos porteadores de las películas de Tarzán, siempre condenados al inevitable traspié que habría de llevarlos irremisiblemente al fondo del precipicio o a las fauces del depredador.

Pese a los años que han pasado, sigo sin quitarme de la cabeza el genocidio que en 1994 los hutus perpetraron en Ruanda contra sus hermanos tutsis. Por no hablar del apartheid durante tanto tiempo practicado por los bóers blancos en Sudáfrica y Namibia. No sé, creo que ya va siendo hora de que la comunidad internacional deje sus intereses económicos de lado y se digne a hacer algo. Aunque sea por caridad humana, como diría aquel infausto presidente del FC Barcelona.

ELS FILS DE LA INFORMACIÓ

Foto: Imatges Google

Parlaré dels fils de la informació sense embuts ni secrets. I ho dic en tota la literalitat del terme fil. Sí, està decidit. En parlaré. Encara que, un cop instal·lats, la seva pròpia naturalesa els condemni a transportar-ne un munt, d’embuts i secrets. I és que han transcorregut ja cent seixanta anys des que la Companyia de Telègrafs Anglofrancesa estengués la primera línia de telègraf submarina a través del canal de la Mànega, és a dir, desenrotllés en el medi líquid quilòmetres i quilòmetres d’un senzill cable de coure recobert de làtex. D’aleshores ençà la història de les telecomunicacions s’ha convertit, sens dubte, en la de la colonització del mar per centenars de cables que uneixen diferents parts del globus terraqüi. En tot aquest temps, s’ha passat del cable telegràfic de coure al coaxial, i se n’ha arribat directament a la fibra òptica.

La necessitat de creixement de capacitat de banda ampla en tot el món converteix el cable submarí en un negoci extraordinàriament rendible per als fabricants que s’encarreguen d’estendre-ho i per als consorcis que el gestionen. La primera crisi de la bombolla d’internet ja ha estat superada i, actualment, el negoci no només ha tornat als nivells de l’any 2000 sinó que s’espera que l’enorme demanda el continuï fent créixer. L’últim d’aquests grans cables a entrar en funcionament ha estat el sistema Eassy, un projecte de 247 milions de dòlars cofinançat pel Banc Mundial per mitjà del qual s’han desplegat, en una gran extensió del litoral africà, 10.000 quilòmetres d’un supercable capaç de transmetre fins a 1,4 terabytes per segon. En qualsevol cas, a mi el que de debò em té fascinat és l’essència de tot el procés. Així que, permeteu-me lectors, que us segueixi donant la tabarra una mica més per explicar-vos-el. Tot comença en la fibra òptica, el cor del cable. Dues-centes cinquanta micres del millor conductor d’informació conegut per l’home que s’ha de revestir convenientment per tal de suportar les inclemències de l’oceà i garantir-ne la permanència durant anys. Acolorir les fibres és fonamental per organitzar-ne la fabricació. A continuació, s’han de cobrir amb una mena de parafina i protegir-les amb estretes llàmines de coure. És en aquesta part quan el cable comença a adquirir un veritable aspecte de cable. Falta encara la carcassa. El cable es recobreix aleshores amb desenes de fils d’acer galvanitzat, abans del revestiment plastificat definitiu que li atorgarà la seva consistència final. Ara ja només és qüestió de carregar-lo a les bodegues del vaixell que ha de transportar-lo fins a alta mar. Val a dir, però, que el seu desplegament exigeix una sèrie de condicions molt particulars. No tot el cable és igual. Els trams que realitzen les connexions amb terra són considerablement més gruixuts que els d’alta mar, a fi de protegir-los de la intervenció que té l’home amb la pesca o amb altres contratemps. Tot plegat una sorprenent ironia de com les comunicacions del planeta s’aguanten per un fil.

EL 'CHOW-CHOW' DE FREUD

Foto: Imágenes Google

Explica Eva Weissweiler, la biógrafa de Sigmund Freud, que su joven ama de llaves, Paula Fichtl, al abrir la puerta de la calle, enseguida se percató de la importancia del caballero que tenía delante. Corría el mes de marzo de 1932 y se reunían por vez primera el señor de la casa y el gran escritor alemán Thomas Mann. Sin embargo, la que estaba destinada a ser una de las más apasionantes entrevistas que pudieran tener lugar en la primera mitad del siglo XX, resultó algo así como destapar una botella de champán desbravado, puesto que ambos intelectuales, según contó el ama de llaves, “consumieron su tiempo hablando únicamente de perros y puros”. Es más que probable que en aquel encuentro también estuviera presente Jofie, la perra chow-chow de Freud, y que fuera ella la que acabara acaparando la conversación mientras aquellos geniales patricios daban buena cuenta de un espléndido habano.

Freud empezó a tener perro a partir de los 72 años, y desde entonces y hasta su muerte, acaecida once después, siempre se hizo acompañar de un chow-chow. Al parecer, la vida del mejor amigo del hombre en casa de los Freud no era nada fácil. Orientarse, sin embargo, en la maraña de neurosis a que a veces conducía la sobreabundancia de mujeres de la familia –Martha, Minna, Anna, Paula, Lou, Eva, Marie, Dorothy, etc... – era una hazaña que, a diferencia de su amo, Jofie conseguía de manera magistral. De hecho, entre otras de sus virtudes, este perro sabía con exactitud cuándo Freud se disponía a dar por acabada una sesión, y un momento antes se levantaba como para acompañar al paciente a la puerta. Además, solía echar una mano a su amo con la terapia, olisqueando a los pacientes y ladrándoles si no le gustaban.   

Yo también tuve una perra de niño. Se llamaba Linda, era un vulgar chucho que nació en la fábrica de gaseosas Konga donde trabajaba mi abuelo y recuerdo que si no compartía con ella mi pastelito Bony me sentía culpable. En justa compensación, la Linda vivía mis convalecencias invernales por culpa de la gripe o las anginas con pesadumbre, sin despegar su hocico de mi regazo, acomodados en el sofá del comedor mientras mirábamos en la tele junto a mi abuela los febriles descensos de los esquiadores que participaban en la copa del mundo, hasta que la enfermedad no remitiera. Me costó asumir su pérdida y, quizá por ello, nunca ya he mostrado interés por tener perro de nuevo. Es más, hasta cierto punto me molesta el comportamiento infantil y a veces ridículo de quienes sí tienen, sobre todo cuando les hablan como si fueran personas y les abroncan si se comportan como animales (lo que son), por no hablar del shock de verlos agacharse a recoger sus excrementos. Ahora dicen que los perros constituyen un estímulo multisensorial muy beneficioso en la tercera edad. De manera que esperaré a cumplir los 72 años para, como Freud, “volver a sentir un gran respeto ante esas almas animales”.  

PELS SEUS PIXUMS ELS CONEIXEREU

Foto: Imatges Google

Acabo d’assabentar-me per un article antic de l’escriptor mexicà Jordi Soler, autor de l’imprescindible Los rojos de ultramar, que a l’àrea metropolitana de Barcelona es consumeixen cada dia més de 75.000 dosis de cocaïna. El curiós del cas és que la dada no la va facilitar la policia, com hauria estat lògic pensar, sinó que la revelà el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), aquest peculiar territori d’homes amb bata blanca i el microscopi permanentment enganxat a l’ull. Però aquí no acaba la cosa. Per si el descobriment no hagués estat prou precís, aquest grup de científics es va atrevir a aventurar que, per exemple, les dosis d’un dimarts es multipliquen per dos un dissabte o un diumenge. Aquesta exactitud es va aconseguir analitzant l’orina que els barcelonesos enviem tot el sant dia a la depuradora d’El Prat de Llobregat. Resulta que els metabòlits de la cocaïna viatgen a gust en les aigües residuals i que la indiscreció d’aquestes s’ha convertit en el mirall de l’ànima de Barcelona.

Per als més escèptics, dono una altra dada científica. L’any 2005 es van descobrir estrògens, és a dir, components del grup d’hormones responsables del desenvolupament dels caràcters sexuals secundaris femenins, a les aigües del riu Llobregat. Aquesta substància va arribar al medi líquid mitjançant l’orina de les dones que prèviament havien consumit anticonceptius orals o medicaments per tractar la menopausa. I què?, pot dir algú d’entrada. Doncs que aquests estrògens són els causants que les carpes de riu pateixin mutacions genètiques d’ordre sexual, de tal manera que ara els mascles no només són capaços de posar ous sinó també de fecundar-los. Tot plegat un embolic genètic inimaginable en una deixalla orgànica aparentment innòcua com és l’orina.

Vull tranquil·litzar, si més no, als lectors dient-los que el CSIC va assegurar també que ni els metabòlits de la cocaïna ni altres substàncies tenen efectes negatius sobre l’aigua potable que consumim, ja que més del 95% s’elimina completament a les plantes depuradores.

Malgrat que aquest post no haurà tingut cap mena d’interès per a la majoria, a mi almenys m’ha servit per treure l’entrellat d’un acudit d’El Roto en què es veuen dos homes que contemplen un riu ple de merda des d’un pont i un li diu a l’altre. «No pateixis. Són aigües medicinals, ja que duen restes de tota mena de fàrmacs».